LLIURE: EXIEMPLES OBERTS. LLEGIU PER VEURE DE QUÈ VA EL SERVEI.

      ANÀLISI DEL MES


      31.12.1997.Anàlisi mensual corresponent al mes de gener de 1998 del Servei analitico-informatiu de la XARXA BASCA ROJA



      Aquest desconcert del nacionalisme espanyol apareix davant la fermesa amb la que les basques i els bascs defenen Euskal Herria contra l'intent capitalista espanyol d'esborrar-la de l'Història.
      Els fets canten: l'actual presa d'iniciativa per ETA és només la resposta, sembla qeu exitosa, a la prèvia ofensiva desencadenada pel Govern del PP des de la seua arribada al Govern. Fernando Lopez Agudin, que coneix bé els racons de l'aparell repressiu espanyol perquè formà part de l'equip del ministre bicèfal (Interior i Justícia) Belloch, publicà a finals d'any un article titulat "La fidel infanteria" en el que denunciava que "Amb una brutalitat ideològica exquisita, l'estat Mayor d'aquesta fidel infanteria, amb seu a Madrid, sosté que és l'hora de la lluita final contra el terrorisme si es compleix una condició: temps suficient per a la seua ejecució". (21) Les filtracions per Mayor Oreja de les seues divagacions a través dels agents ianquis amb suport a Gernika mostren ben clarament que l'única cosa que oferia a ETA era que seria generós després que ETA es rendira incondicionalment. Com sols sonava la petició de rendició la reiteració de les ofertes de reinserció del Pacte antiETA d'Ajuria Enea a vanvi d'un desarme unilateral d'ETA sense condicions ni compromisos previs.

      Ofensiva espanyola "a la Eisenhower" quan a la II GM. exigia als alemanys la rendició incondicional. Que es justifica i descansa en la necessitat que el nacionalisme espanyol té de portar a terme una altra croada espanyola contra el nacionalisme basc i català i gallec). Un ex-ministre de la UCD sentenciava la tardor passada que han fracasat els intents de forçar l'ajustament del "trencaclosques espanyol: una pluralitat de peces l'encaix de les quals resultava problemàtic... Ni les guerres carlistes del XIX, ni els experiments fracasats de la I i II República, ni la guerra civil, ni la mitificació de l'unitat durant els 40 anys del règim franquista donaren resposta adient... Des de la lògica del nacionalisme no veig solució. La perspectiva nacionalista porta a un carreró sense eixida: EL MEU nacionalisme és bo i EL DE L'ALTRE és dolent". (22)

      El 29 de gener, després de preguntar-se en el títol "Què passa a Espanya?" un altre articulista proclama que "des de 1939, d'entre tots els fantasmes provocats per unes formes de fer política que pesen com una llosa sobre l'ànim de molts espanyols, potser cap tan significatiu com l'exacerbació dels sentiments nacionalistes". Per a trobar com a lògica "la necessitat d'un gran pacte central que barre el pas a les reivindicacions nacionalistes de catalans, bascs o gallecs". (23) Solució de GRAN COALICIÓ PP-PSOE o de Govern de Salvació d'Espanya ja suggerit abans per moltes veus. Fins i tot són ja públics pactes de dos Presidents del PP i un del PSOE de Comunitats Autònomes creant un "front comú" per donar suport a un "projecte de nació espanyola". (24)

      L'ABC del darrer dia de gener ho deixa tot molt clar. En l'editorial s'avisa de que és la unitat nacional i constitucional d'Espanya el bé superior que ETA vol destruir. I Alejandro Muñoz Alonso en la seua columna es queixa de que a Euskal Herria "massa sectors d'aquesta societat no acaben de comprendre que la lluita contra el terrorisme comença per arrancar de socarrel les seues arrels, arrels de mort que molts tracten de conservar i cultivar amb suicida ceguera".

      Està tot massa clar: es tracta d'esborrar a Euskal Herria de la Història; d'arrancar de socarrel les seues arrels (l'euskara, la seua conciència productiva, la seua cultura) per a poder fer espanyols als bascs; com a pas previ necessari per a fer-los Homo Coca-Colens.

      Un cognom força lluitador en la lluita passada i present d'Euskal Herria per al seua supervivència, Gallastegui, figurava en la signatura d'un article titulat "POSEM LES COSES CLARES" que EGIN publicà l'11 de gener. Iker hi analitzava el cas irlandés i preguntava: "qui foren els violents i quins els demòcrates: els irlandesos que, obligats, hagueren de prendre les armes per a forçar el Govern anglès a actuar democràticament, o el Govern anglès que prepotentment i amb les seues forces opresores tracta de perpetuar el que violentament havia imposat al poble irlandés, i es negava a solucionar el problema negociant democràticament?

      Tinguem-ho doncs ben present: "LA VIOLÈNCIA NO ÉS VIOLÈNCIA SI ÉS EN DEFENSA PRÒPIA".



      L'atac és espanyol però el comandament i els objectius són capitalistes.
      No es pot entendre bé res de l'actual conflicte basc si no s'adonem alhora de que:

      1. és veritat que els atacants són espanyols: ho són els agents, els actuants, els guàrdia civils, els policies, els jutges, els metges forenses, els periodistes, els militars, etc;

      2. aquesta veritat no és més que UNA PART de la veritat.

      Igualment és veritat que són espanyols els ministres i el Govern que decideix i impulsa l'atac desnacionalitzador, l'atac espanyolitzador, l'atac encaminat a esborrar de l'Història a Euskal Herria com a nació; mantenint-la com a folclor, com a gastronomia, com a destinació turística.

      Però igualment això no és més que UNA PART de la veritat.

      Perquè es qüestio clau entendre que el comandament més alt i els objectius de l'atac a Euskal Herria (com del simultani actual atac a moltíssimes altres nacions del planeta) són capitalistes.

      Com ho sigueren els primers atacs desencadenats en el segle XIX contra Euskal Herria; llavors el seu objectiu era nítidament capitalista: eixamplar el mercat espanyol subsumint-hi el basc, destruint el Dret Foral que barrava el tractament capitalista de la mineria, per exemple. Com els de seguida molt lligats objectius capitalistes de proveir de materia prima (ferro) a l'Imperi capitalista de l'època: el britànic.

      Ara el darrers objectius de l'atac desnacionalitzador per esborrar la Història d'Euskal Herria com a nació són també capitalistes. Al servei de la estratègia uniformadora del planeta i de l'Humanitat dissenyada per les multinacionals i el capitalisme financer amb el propòsit d'explotar millor l'Humanitat i el planeta. El 24 de gener podiem llegir al darrer número de The Economist que fer negocis a Espanya era ja més barat que a Alemanya, USA, Bèlgica, Gran Bretanya, França, Holanda, Suècia, Austràlia, Itàlia, Singapur, Canadà o Argentina. El propòsit del Capital és que cada vegada siga més barat.

      I per això cal ARRANCAR DE SOCARREL (per fer servir el llenguatge d'ABC) les arrels nacionals d'Euskal Herria, dels Països Catalans, de Galiza, de Canàries. Perquè la conciència nacional, la conciència productiva d'una nació, proporciona a les seues gents els resorts d'hominització autoidentificativa que constitueixen barreres eficients contra l'intent de deshumanització, d'homogeneització, d'uniformització amb que el Capital pretén convertir els éssers humans en especímens d'Home Coca-Colens. Més fàcilment explotables, més fàcilment manipulables i alienables.



      Les coses són com són fins que deixen de ser-ho.
      Insistisc en el que afirmí al començament: estem en èpoques de PRÒXIMS, GRANS CANVIS. Estem davant la fi d'una civilització. L'esfonsament JA ha començat. La bifurcació (trifurcació) de camins, de futurs possibles, ja és davant nostre.

      En mig d'aquest remolí de canvis vivim ja les primeres conseqüències desastroses de la crisi ecològica (les barbaritats del "Niño" com efecte del canvi climàtic).

      Però també vivim les convulsions ja de les estructures econòmiques, socials i polítiques. La gloriosa Cuba comunista i revolucionària resisteix el més brutal atac que mai un poble de la seua mida haja rebut d'un bestial gegant del tamany del que l'empaita. Zapata cavalga una altra vegada a les muntanyes del sudest mexicà. I vint milions de camperols brasilers ocupen terres i canvien de fet les relacions de propietat.

      El llibre d'Immanuel Wallerstein que esmenti al proncipi (25) adverteix magistralment de l'encreuament en que es troba l'Humanitat; aclara, fonamentalment, que el futur està obert com no ho ha estat en els darrers 500 anys. I que els factors subjectius, el que fem o deixem de fer, té més camp de joc per a l'acció eficient que mai en aquests segles.

      TOT AÇÒ VOL DIR QUE ÉS ESPECIALMENT IMBÈCIL ARA MATEIX FER QUALSEVOL D'AQUESTES COSES:

      1. Mirar-se sols al melic oblidant que ara mes que mai la GLOBALITAT, la TOTALITAT del planeta condiciona el que passe en qualsevol de les seues parts.

      2. PENSAR INSENSATAMENT QUE QUEDA TEMPS per a fer el que cal fer, per a concienciar a poc a poc la gent; pensar que l'any vinent serà poc més o menys com el passat i que l'any després de l'any vinent serà poc més o menys com el pròxim. RES D'AIXÒ. Es produiran, ESTAN PRODUINT-SE JA canvis profunds que es multiplicaran i combinaran sinèrgicament en els efectes de forma que difícilment cap podrà preveure per on aniran els trets. (Els metafòrics i els de veritat).

      3. PENSAR QUE SEGUIRAN COM A VÀLIDES LES INSENSATES INCERTIDUMBRES QUE HEM HERETAT DEL PASSAT. Quan l'única cosa probablement certa és que l'incertidumbre regirà les nostres vides en els pròxims trenta o cinquanta anys. Si arribem a viure, com Humanitat, no com individus, tant.

      Un corolari de tot això (però sols un entre els moltíssims corolaris d'aquests fets -que són fets i no conjectures-) és la molt poqueta solidesa d'Espanya com a Estat que pretén ser nació. És veritat que el Tribunal Suprem ha reconegut que la silueta del bou d'Osborne col.locada junt a les carreteres "ha superat el seu inicial sentit publicitari i s'ha integrat en el paisatge" i que "ha de prevaldre, com a causa que justifique la seua conservació, l'interés estètic o cultural, que la col.lectivitat ha atribuït a l'esfinge del bou".

      Deixe de costat el dubte que em volta pel cap sobre si això de "esfinge del bou" és una errata de mecanografiat i el magistrat ponent volgué dir "efígie del bou" (malgrat que siga l'image d'un animal i no d'una persona) o si efectivament volgué dir "esfinge", i per tant nugà ben nugada la frase. O si és una errata de l'ABC del 30 de gener on he llegit aquest text; cosa que seria mot extranya en un diari en el que ha deixat la seua emprenta tants anys de Director d'aquest senyor tan cult i tan fatxa que acaba d'ocupar el silló amb la lletra ñ minúscula en la Real Acadèmia. En qualsevol cas queda patent la fusió i la solidificació "cultural" i jurídica amb Espanya de la barreja del mite del bou amb el conyac i l'horterada estetico-publicitària.

      Ara bé, malgrat les noves fites del geni d'Espanya, no sembla que hi haja cap seguretat de que en 1998 Espanya NO s'encullisca una mica més. Perquè Euskal Herria o els Països Catalans hagen recuperat la seua sobirania. Les coses tal com són avui no ho auguren així. Però recordem:

      Les coses són com són sols fins que deixen de ser-ho.

      Justo de la Cueva

      SERVEI ANALÍTICO/INFORMATIU SETMANAL home